Enyorant-te

I t'en vas...

Com una efímera papallona, d’entre les meves mans, dolça filla meva. Es llei de vida ( diuen alguns ) quan la meva llei es la de protegir-te tota la vida. Deixes la teva habitació buida de contes i somriures, de secrets i llàgrimes, de petites histories i somnis compartits al meu costat.. nits d’abraçades i aliances. T'en vas i obres pas a una nova vida de responsabilitats i equivocacions, un món massa gran per un cos tant petit! Però sé, de la teva capacitat, del teu esperit lluitador i extremadament noble, així doncs, t’enfrontes a la vida mirant-la de cara , sense cap por i amb la convicció de que segueixo els teus passos. Jo em quedaré aquí, esperant els teus retorns, esperant la teva maduresa , cobrim-me amb els llençols de les nostres complicitats i aprenent a enyorar-te.

Cercant-te

Arribo de molt lluny.... acaronant la teva finestra, on em fusiono entre les llàgrimes de pluja fins que despertes, fins que la sed de la meva arribada converteix la teva espera en un oasi per a dos, on bevem d'ell fins a trobar-nos. Arribo lligada a la matinada, i despullo l'alè dels meus dies deixant que la teva albada em cobreixi les ferides i que m'injecti a l'ànima la dosi perfecta de rosada, fins a despertar en les meves arrels la dolça provocació de vida.
M'endinso fins al teu món, irremeiablement, gairebé de puntetes, i en el vessament de silenci, deixo la petjada que ha estat tant de temps buscant-te.
Sóc aquella petita llum que titil·la, enllumenant solament la cambra que ens uneix, dibuixant en les seves parets les ombres d'una guerra ja perduda, després, tu, les apropes al teu pit, mostrant llum a la meva ceguesa i a aquest passatge fosc on em busco.
Trenques la misteriosa amnèsia de la meva pell.... i dels meus llavis arrabasses la meva veu acabada de néixer, càlidament transparent, tant i tan propera, que sura entre els teus dits... i en ells em despullo, endevinant l'aspecte dels teus somnis i així.... ferir el desvari que m'envolta, i no morir-me entre els meus braços.

Petits somnis

Voldria ser com au fènix que mor i reneix de nou, per poder sentir dins meu aquell precís instant en que no soc res. Creurem un cordo umbilical imaginari que m’uneix al ser o no ser. Voldria ser l’efímer moment en que els llavis deixen de ser meus per donar-se al altre i així sentir-me eternament generosa. Voldria formar part d’un bell eclipsi i trobar-me al mig del silenci contemplant les dues cares de la vida. Voldria ser sang per a omplir el cor mes fred i desvalgut d’aquest món per donar calidesa als seus batecs... Però no soc més que una mortal que somnia desperta, omplint el magatzem de l’ànima.

Fulles mortes

Aquesta tardor els arbres del meu jardí deixaven caure en el seu efímer plor les seves fulles... vaig decidir recollir aquelles llàgrimes velles i groguenques que dormien sobre la gespa. Cruixien entre les meves mans, elles ho van donar tot i ara eren tant sols un record del que varen ser... Em van donar l’ombra que necessitava quan sentia que l'intens i amenaçador sol m’ofegava, m’envoltaven de serenitat quan al contemplar el seu gronxar majestuós m'acaronaven l’anima, m’acompanyaven en el silenci de la nit rera el vidres de la meva finestra, espero retrobar-ne d'altres, doncs acabades de néixer i en la nuesa de les seves branques son per a mi un bàlsam de tranquil·litat i el millor confessor i complís dels meus pensaments.
Per cert... Les vaig posar ( orfes de vida ) en un vol de cristall perquè la seva essència perduri a cada racó per on jo passi, perquè malgrat que tornarà la tardor, aquestes ja no tornaran mai.

Així com tot el que ens envolta.