Voldria ser com au fènix que mor i reneix de nou, per poder sentir dins meu aquell precís instant en que no soc res. Creurem un cordo umbilical imaginari que m’uneix al ser o no ser. Voldria ser l’efímer moment en que els llavis deixen de ser meus per donar-se al altre i així sentir-me eternament generosa. Voldria formar part d’un bell eclipsi i trobar-me al mig del silenci contemplant les dues cares de la vida. Voldria ser sang per a omplir el cor mes fred i desvalgut d’aquest món per donar calidesa als seus batecs... Però no soc més que una mortal que somnia desperta, omplint el magatzem de l’ànima.
Seràs una simple mortal, però tens la sort de poder tenir somnis ben bonics.
ResponEliminaQue trista deu ser la vida sense somnis!
Oh dona!
ResponEliminaque t'enmiralles sovint
per acariciar
la teua passió interna,
que en realitat mai has sastisfet del tot
en braços de cap home.
Rere aquesta imatge de frivolitat
amb que et decores
pocs han estat els que han mirat
més enllà del teu femenívol sexe.
Vaig donar-me a conèixer com a anònim perquè la veritat em feia un xic de vergonya penjar un dels meus poemes que tan d'èxit varen tenir a Anglaterra. Aquest poema hom la d'interpretar com un homenatge a les dones, sense excloure'n cap! que han estat i continuen estant imcompreses i imfravalurades per aquest món masclista. Dona i mirall son dues paraules d'un mateix significat. Davant l'espill es reflexa l'ànima i l'ànima parla clar i emocionalment, donant resposta a aquelles preguntes que els homes som incapaços de respondre degut a la nostra inferioritat intuïtiva.
ResponEliminaEl teu espai poètic es d'una tendresa i sensibilitat colpidora. La veritat es que mai hagués imaginat que estiguesis feta per acompanyar la lira. Ets una dona trobadora del segle XXI. T'encoratjo a endinsar-te més en aquesta art del trobar. Per ami la poesia ha estat i segueix estant una medicina de l'ânima. Salut! L'Àngel
Estimat Àngel.. quina alegria que hagis estat precisament tu. Ho rebo com un regal especial i espero que no sigui l'últim. No sé si estic feta per acompanyar la lira, el que si sé, es que m'agrada escriure i foragitar, remoure i encendre aquesta petita flama que porto a dins.
ResponEliminaEspero que aviat pugui veure el teu bloc i poder gaudir de la teva medicina.
Un petò i gracies...moltes gracies.
Tots els camins de la poesia porten al cor i sàpigues que la teva flama sempre roman encesa, només has d'avivar-la i veuràs com amb el temps esdevindràs una torxa als ulls dels que t'envolten i t'estimen. Jo t'animo a que cultivis el teu talent literari. La terra fruita quan es conrreada amb amor.Una abraçada molt encoratjadora. A reveure i expressions per a tots. L'Àngel.
ResponEliminaHola Rosa, soc Maritxell i he arribat a aquest espai teu per atzar de la vida. I si em decideixo a escriure't es perque m'ha encantat la foto que tens penjada més amunt. Ets tu?. M'agrada perque em recorda a una que jo em vaig fer quan era joveneta a la Provença. en aquell temps jo veia la vida de color de rosa, ara diguem-ne igual, però un xic més descolorida. I es que els anys no perdonen pas.I ja per acabar voldriafer-te una pregunta: son flors de camamilla?. Un petonet d'una enamorada de la Provença.
ResponEliminaHola Maritxell, gracies pel teu comentari. No, no soc jo!.. es una foto buscada a google, encara que m'agradaria molt abraçar aquestes flors i sentir el seu aroma. Vaig pensar que reunia les condicions per estar lligada al meu escrit.
ResponEliminaEspero que l'atzar et torni a portar fins aquí, un petonet desde la terra ferma.