Cercant-te

Arribo de molt lluny.... acaronant la teva finestra, on em fusiono entre les llàgrimes de pluja fins que despertes, fins que la sed de la meva arribada converteix la teva espera en un oasi per a dos, on bevem d'ell fins a trobar-nos. Arribo lligada a la matinada, i despullo l'alè dels meus dies deixant que la teva albada em cobreixi les ferides i que m'injecti a l'ànima la dosi perfecta de rosada, fins a despertar en les meves arrels la dolça provocació de vida.
M'endinso fins al teu món, irremeiablement, gairebé de puntetes, i en el vessament de silenci, deixo la petjada que ha estat tant de temps buscant-te.
Sóc aquella petita llum que titil·la, enllumenant solament la cambra que ens uneix, dibuixant en les seves parets les ombres d'una guerra ja perduda, després, tu, les apropes al teu pit, mostrant llum a la meva ceguesa i a aquest passatge fosc on em busco.
Trenques la misteriosa amnèsia de la meva pell.... i dels meus llavis arrabasses la meva veu acabada de néixer, càlidament transparent, tant i tan propera, que sura entre els teus dits... i en ells em despullo, endevinant l'aspecte dels teus somnis i així.... ferir el desvari que m'envolta, i no morir-me entre els meus braços.

Petits somnis

Voldria ser com au fènix que mor i reneix de nou, per poder sentir dins meu aquell precís instant en que no soc res. Creurem un cordo umbilical imaginari que m’uneix al ser o no ser. Voldria ser l’efímer moment en que els llavis deixen de ser meus per donar-se al altre i així sentir-me eternament generosa. Voldria formar part d’un bell eclipsi i trobar-me al mig del silenci contemplant les dues cares de la vida. Voldria ser sang per a omplir el cor mes fred i desvalgut d’aquest món per donar calidesa als seus batecs... Però no soc més que una mortal que somnia desperta, omplint el magatzem de l’ànima.