Aquesta tardor els arbres del meu jardí deixaven caure en el seu efímer plor les seves fulles... vaig decidir recollir aquelles llàgrimes velles i groguenques que dormien sobre la gespa. Cruixien entre les meves mans, elles ho van donar tot i ara eren tant sols un record del que varen ser... Em van donar l’ombra que necessitava quan sentia que l'intens i amenaçador sol m’ofegava, m’envoltaven de serenitat quan al contemplar el seu gronxar majestuós m'acaronaven l’anima, m’acompanyaven en el silenci de la nit rera el vidres de la meva finestra, espero retrobar-ne d'altres, doncs acabades de néixer i en la nuesa de les seves branques son per a mi un bàlsam de tranquil·litat i el millor confessor i complís dels meus pensaments.
Per cert... Les vaig posar ( orfes de vida ) en un vol de cristall perquè la seva essència perduri a cada racó per on jo passi, perquè malgrat que tornarà la tardor, aquestes ja no tornaran mai.
Per cert... Les vaig posar ( orfes de vida ) en un vol de cristall perquè la seva essència perduri a cada racó per on jo passi, perquè malgrat que tornarà la tardor, aquestes ja no tornaran mai.
Així com tot el que ens envolta.
Caram, noia! Quin aire més poètic que té el teu bloc!
ResponEliminaFelicitats per decidir-te a entrar en aquest món dels blocaires i a veure si, fent junts el camí per la vida, ens il·lumines una mica l'ànima amb aquests pensaments tan bonics!
Sóc la teva primera seguidora!