21/2/09

Cercant-te


Arribo de molt lluny.... acaronant la teva finestra, on em fusiono entre les llàgrimes de pluja fins que despertes, fins que la sed de la meva arribada converteix la teva espera en un oasi per a dos, on bevem d'ell fins a trobar-nos. Arribo lligada a la matinada, i despullo l'alè dels meus dies deixant que la teva albada em cobreixi les ferides i que m'injecti a l'ànima la dosi perfecta de rosada, fins a despertar en les meves arrels la dolça provocació de vida.
M'endinso fins al teu món, irremeiablement, gairebé de puntetes, i en el vessament de silenci, deixo la petjada que ha estat tant de temps buscant-te.
Sóc aquella petita llum que titil·la, enllumenant solament la cambra que ens uneix, dibuixant en les seves parets les ombres d'una guerra ja perduda, després, tu, les apropes al teu pit, mostrant llum a la meva ceguesa i a aquest passatge fosc on em busco.
Trenques la misteriosa amnèsia de la meva pell.... i dels meus llavis arrabasses la meva veu acabada de néixer, càlidament transparent, tant i tan propera, que sura entre els teus dits... i en ells em despullo, endevinant l'aspecte dels teus somnis i així.... ferir el desvari que m'envolta, i no morir-me entre els meus braços.

2 comentaris:

  1. Que bonic, Rosa, i que boniques les fotografies amb què acompanyes els teus escrits!
    Tot forma un conjunt molt poètic. Semblen haver nascut alhora, formant un tot inseparable.

    ResponElimina
  2. Margarida, la veritat es que de vegades son les fotografíes les que m'inspiren i es que m'agrada escriure de qualsevol tema, sempre i quan em faci sentir alguna cosa especial.

    Un tot inseparable... m'agrada.

    ResponElimina