I t'en vas...Com una efímera papallona, d’entre les meves mans, dolça filla meva. Es llei de vida ( diuen alguns ) quan la meva llei es la de protegir-te tota la vida. Deixes la teva habitació buida de contes i somriures, de secrets i llàgrimes, de petites histories i somnis compartits al meu costat.. nits d’abraçades i aliances. T'en vas i obres pas a una nova vida de responsabilitats i equivocacions, un món massa gran per un cos tant petit! Però sé, de la teva capacitat, del teu esperit lluitador i extremadament noble, així doncs, t’enfrontes a la vida mirant-la de cara , sense cap por i amb la convicció de que segueixo els teus passos. Jo em quedaré aquí, esperant els teus retorns, esperant la teva maduresa , cobrim-me amb els llençols de les nostres complicitats i aprenent a enyorar-te.
Com dius, és llei de vida i tots els pares ens hem d'acostumar a això. És més, arriba un moment que hem de tallar el cordó umbilical que ens uneix als nostres fills i deixar que segueixin el seu camí.
ResponEliminaCom sempre, et felicito per les fotos que acompanyen els teus pensaments.
Petonets.
Margarida ja sé que ens hem d'acostumar, però la Rosa ha volat tan ràpid! que em costa molt en el dia a dia estar mancada de la seva alegria i la seva olor.. parlem molt per telèfon, però no es el mateix. Durant la setmana la universitat i els caps de setmana treballa, així que, la anem a veure nosaltres i de pas ballem al compàs de la seva veu.. ;)
ResponEliminaQuins pensaments tant ben expressats. M' has fet emocionar. Tot i que les meves filles encara són adolescents (tenen 14 anys) penso moltes vegades en aquest moment que volaran del niu. I la veritat és que encara que sigui llei de vida... ha de ser "durillo".
ResponEliminaANNAFS.. gràcies per el teu comentari i per compartir aquest pensament, la veritat es que totes les mares hem de passar per això, però quan toca si que es fa " durillo" si!.. Però sort que l'amor ens ajuda a tirar endavant i a entendre i respectar la vida dels nostres fills. Els hem parit però no ens pertany la seva vida, i menys voler inculcar els nostres ideals, ells son unes altres persones i com a tal han de buscar el camí que el faci créixer, jo voldria que aquest camí fos paral·lel al meu.. ;) només per si de reüll em vol consultar alguna cosa.
ResponEliminaBenvinguda i a reveure!
Hi cercava una recepta de cuina i vet aquí que he acabat endinsant-me en el teu espai. Si, jo també soc marona d'una noieta d'edat semblant a la teva. Comprenc els teus sentiments i neguits envers ella. La nostra mai ens havia portat poblemes fins que va començar a sortir amb un xicot del poble del costat. Es bon minyó, però massa gran per ella. Es porten deu anys. I com comprendràs la nostra nena ha començat a portar una vida que no es correspon amb la seva edat. Jo i el meu marit estem preocupats, ella no fa cas dels nostres consells etc. Una sicologa amiga de la familia ens ha recomanat que no ens fiquem, que serà el que serà. Però jo com a mare estic que no dormo. Bé, penso que la meva situació es la de moltes altres mares. Gràcies pel teu esperançador escrit. Petons, MªLlum.
ResponEliminaMª Llum, espero que tornis a passar per aquí i em puguis llegir. Comprenc perfectament el vostre estat de preocupació. Però jo us diria que es molt important que valoreu si aquest noi es responsable i respecte a la vostra filla. Si es així no em preocuparia, la vida dona moltes voltes. L'important es fer costat a la vostre filla, es l'unica manera de que les coses no vagin en contre i que així la tingueu mes propera a vosaltres, per l'altra banda el resultat podria ser fatal ja que a aquesta edad es molt dificil i es l'unica manera de que comparteixi mes coses amb vosaltres i sapigueu per on va. Proximitat, confiança, complicitat i amor...res mes perque la cosa funcioni. Si per l'altra banda, el noi es un cap verd, doncs llavors si que haurieu de tenir una bona conversa, no exigir, però si obrir els ulls a la vostre filla i que valori.
ResponEliminaJo també he passat per això, era una relació tortuosa i agressiva..el novio de la meva filla era un fill de mala mare, la va fer patir tant que la va deixar feta un desastre. Per sort varem actuar i la cosa es va acabar, però vam patir moltissim! Ara es molt feliç.. te la vida que es mereix.
Una abraçada i molta sort... feste una pregunta, si t'aguessis enamorat del teu home tenint ell deu anys mes, que haguessis fet? tirar en davant no? Ja tens la resposta.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHola Rosa, he llegit aquest pensament i m'agrada moltíssim. Sort que jo no soc pare, sinó patiria com tu o més.Jo continuo arranjant les meves poesies. Endavant amb la teva creativitat. Petons
ResponEliminaÀngel.